La “Força Obscura” de la Penya el Cuc: aventures en Andorra

Un grup de bojos del Mountain Bike més extrem de la Penya  El Cuc de l'Alcúdia va estar el passat estiu a Andorra. El país és com la meca d'este esport, també anomenat Down Hill o Freeride.

Este grup de “bojos” es va proveir amb les seues bicicletes de 18 quilos, més paregudes a motocicletes de Motocross que a bicicletes de muntanya, i es va llançar per la diversitat de sendes de les 2 principals estacions d'esquí d'Andorra: Grandvalira i Vallnord, una en Pal-Arinsal i l'altra en La Massana.

Estes estacions estan preparades amb diversos recorreguts, marcats com si fóra temporada d'hivern (pistes negres, roges, blaves, verdes, etc.) També estan repletes de passarel·les de fusta per on el ciclista ha de mantindre's en equilibri, o bé rampes per a fer bots, cadascuna amb el nivell de tècnica o de testosterona que en cada moment requerix. Salts de fins a 5 metres que no se'ls va ocórrer provar pel bé de la seua salut.

Estos 5 intrèpids van eixir de l'Alcúdia el dijous 23 de juliol (el dia de més calor de l'any, probablement) sobre les 15 h. en direcció a Andorra, i van arribar a la capital del Principat sobre les 22.30 h. Una vegada a l'habitació, dutxeta i al llit.

L'endemà es van alçar a les 07.30 del matí amb la intenció de pujar a Grandvalira on els esperava una situació increïble. 15º centígrads i sensació tèrmica, gràcies al vent, de més o menys 10º, després de deixar l'Alcúdia amb 42º. Pujada amb telecadira i baixada endimoniada fins a, una vegada més, el telecadira. Així fins les 17 hores, quan el telecadira deixà de funcionar. Aleshores estaven a 2300 metres i havien de baixar a 1800. Finalment van trobar una senda que creuava un riu de desgel que els va arreglar el dia.

El segon dia, i després de dormir poca cosa, enfrontaren les baixades de Vallnord més relaxats, d'una manera no tan agressiva com el dia anterior i amb alguna que altra bombolla a les mans. També s'hagueren de fer amb jocs nous de pastilles de frens, ja que el dia anterior es desgastaren prou. Baixades d'infart, descensos ràpids, arrels, roques, pols... Tot això, unit al cansament, va fer de les primeres baixades un infern digne d'alguna de les pel·lícules d'acció de Vin Diesel.

El mateix sistema, pujades en telecadira o telecabina i baixades per rutes cada vegada més radicals, bots, passarel·les, tallats. Tot això acompanyat de comentaris dignes d'alguna pel·lícula dels Germans Marx. Crits, alarits de goig i de “cague”, perquè no reconéixer-ho, però finalment feren la baixada. El cos no dóna per a més: els dits dolen, les cames no aguanten i el cap no dóna abast a tanta sensació. Estaven baldats però satisfets. Cap lesionat, cap caiguda.

Se'ls denomina la “Força Obscura” de la  Penya el Cuc. Obscura pel que fa a  la radicalitat del que fan, però sempre veuen la llum, sempre. "Sembla que després de cada baixada acabes de nàixer, sobretot si has eixit d'alguna lesió. Millor vindre ací a llevar-te les pors que anar a algun psiquiatra", diuen convençuts.

Fan les mítiques Route 66, Cedric Gràcia, Avet, Corpalanca, etc. "Acabes cada baixada i dónes gràcies al què està dalt, siga Déu, Buda o Alà. Pareix que esta vegada ha sentit les teues pregàries i pots acabar el dia diguent: Estic viu!".

FINS EL PRÒXIM ANY.
                                                                  José Soria Sanchis