Tots Sants

    Ara que s'acosta Tots Sants, em vénen al cap les històries i rondalles de por que a l'època de la meua infància solíem contar per estes dates, ajupits en rogle, a poqueta nit a la porta de casa. Molts d'ells només volien provocar un sobresalt, com per exemple en el conte de: Marieta, ja estic, per la porteta! Marieta ja estic a l' escaleta! I acabant de sobte: MARIETA; JA TE tinc!.  La majoria de contes, però, solien estar o tindre per escenari els voltants dels cementeris. Tal volta la por a la mort ens ha portat a la por als morts, quan en realitat potser són dels únics que no hem de témer, puix que és de tots massa sabut que a qui hem de tindre por és als vius, i més encara i especialment als "vivales".
    La veritat és que per estes dates la nit  va fent-se cada jorn més llarga, i al temps a què faig referència la il·luminació era molt pobra i una altra de les nostres pors és a la foscor. També tenia la seua influència la proximitat de l’horta. La por que anàrem a fer malifetes de nit per l'horta havia popularitzat les llegendes dels greixets, butonis i fantasmes. Els primers, derivats dels castellans "sacamantecas", venien donats per una difamació als morescs i jueus, dels qui deien que prenien xiquets per a traure'ls el sagí, el fetge i altres vísceres, per a no sé quines misterioses cerimònies. Els greixets feien molta por, en canvi els butonis eren més moderats: es limitaven a dir-nos buuu, i donar-nos un “sustet” i prou. També estaven els fantasmes, eren unes figures que eixien per la nit, envoltades per un llençol blanc, i a voltes portaven al cap mitja carabassa rematada amb un ciri encés. Només feia por la seua aparença; no he sentit que feren altra maldat que dissimular alguna visita clandestina amb fins no massa confessables.
    De totes maneres la por no era fre suficient perquè els xiquets més entremaliats no isqueren (o isquérem) a la fosca, a tastar les peretes de la reina que tenia per exemple el tio Micalet el Casurro al voltant de les escoles, o a algun camp d'albercocs primerencs del camí del Teular, o a un cirerer solitari al marge d'un camp prop del rajolar de Nofre. I en fi, de tants i tants més.
    La meua primera experiència amb un d'eixos personatges mítics, va ser quan tenia al voltant de cinc anys: feia poc que ens havíem mudat de casa, primer vivia dalt de casa “m'auelo”, a l'eixida del poble cara Alberic, en front del que hui és el Parc de la Nòria, que a l'època era un camp on habitualment cultivaven blat, i ens havíem traslladat al carrer València. El meu germà Celestino i jo havíem anat a visitar els “auelos” i se'ns va fer tart i a l'eixida cara a casa vérem una figura de blanc (potser un home o una dona en camisó que hauria anat a fer les seues necessitats dins del camp de blat) eixint del camp, i les patetes ens tocaven al cul de fort que arrearem i  en un dir Jesús ja estàvem en casa.
    La segona experiència també va ser amb el meu germà. Jo ja tindria uns deu anys, i anàvem a portar a mon pare a l'estació d'Alzira, on mon pare havia d'agarrar un tren (ell solia viatjar sempre de nit per aprofitar el dia, cosa que em va ensenyar a mi i em va ser molt útil en la meua època de viatjant en tren) per anar no sé si a Madrid o a Sevilla. Anàvem tres en dos bicicletes, per a tornar els dos germans cada ú amb una (jo no aplegava al "sellí " i pedalejava per baix quadre). Bé, el cas és que en passar per enfront de dos casetes que encara estan en el mateix lloc, prop de l’encreuament del Riu Verd amb la carretera vella, d'una de les dos casetes va eixir un autèntic fantasma, dels de carabassa i ciri dalt del cap. Podeu imaginar l'ensurt. Ahí encara anàvem amb mon pare, però pensar en tornar els dos a soles, ens feia la carn de gallina. Mon pare, encara que tenia el temps medit, es va fer càrrec, i tornà enrere i va parlar amb les persones que estaven de broma de veïns i vivien en les dos casetes, i ens mostraren que era un home disfressat. Aixina i tot, podeu fer-vos una idea de a quina marxa passàrem per les "ditxosses" casetes en tornar.
    Hi havia una història de por que he sentit contar en molts llocs, com a ocorreguda i verídica: era costum que qui presumia de ser molt valent havia de passar unes proves per a demostrar-ho. Es tractava d’ anar al cementeri, donar uns colps a la porta i cridar: Calces negres, calces blanques, me'n jugue un duro que no m'alcances! Bé, el cas és que un dels qui volia demostrar el seu atreviment, en tornar, quedà enganxat en un albarzer, i segons uns va morir de l'ensurt, i segons altres, li va vindre la matinà plorant i aclamant-se perquè el soltaren.
    També recorde que quan el meu amic Rafael Dolores, "el Jeroni", se n'havia d'anar amb la família a viure a Barcelona, i jo me n'anava a fer la "mili" en la Marina, volguérem despedir-nos de tots els cantons i racons del poble, i deixàrem per a l'última nit el cementeri. Estàvem asseguts en els banquets de la porta, fumant un cigarret, i passà u en bicicleta que venia de festejar de Benimodo. Sense pensar en res li diguérem: Bona Nit!  I alçà el cull del "sellí" i crec que no l'haguera alcançat ni Bahamontes anant a tota paleta.
    La veritat és que el cementeri és un lloc sagrat on tard o prompte anirem a reposar i no ha de ser cosa de bromes. Complim tots amb el deure almenys una volta a l'any de venerar els nostres difunts, que en pau reposen.
    Fins prompte.

            Ferran Miquel Martinez