DE PENSAMENTS I D’INTENCIONS.

Hi ha moments en la vida que et planteges què és allò vertaderament important i què, realment, no ho és. Hi ha moments en la vida que et planteges què paga la pena sofrir per continuar i què no ho val. Hi ha moments que ho donaries tot per un desig, per un deler, per una dona, per una dèria, per un… Hi ha moments que ho enviaries tot a fer la mà i no t’importaria quines conseqüències tindria la teua acció. Hi ha moments que a qui més t’estimes eres capaç de fer-li la putada més gran de la seua vida… i continues endavant com si no haguera passat res perquè creus que se la té ben merescuda, mira si arribem a ser fills…
Hi ha moments que no et reconeixes ni com a persona ni com a home. Hi ha moments que a tu mateix et fotries una bona hòstia per allò de gilipollas que pots arribar a ser. Hi ha moments, veritablement, que no saps qui eres ni què és allò que et dóna corda per continuar endavant. Però la veritat és que hi ha moments que ho donaries tot, TOT!, per una persona a la qual estimes més que a la teua vida pròpia… Fins i tot et canviaries per ella —o per ell—, i, així i tot, no sabries si estàs fent-ho per bé, per conveniència, per tranquil·litat d’esperit… I fins i tot no saps si ho faries, perquè som —i sóc—, individualistes, cominencieros, hipòcrites, mentiders, acomodaticis, meninfots, o, fins i tot, uns vertaders fills de puta.
I he passat fa no massa un d’aquests moments… I no sé què dir-los a vostès.

I la veritat és que no sé què dir-los. Una dona de pell de lliri blanc i d’uns ulls blaus incògnits i, tanmateix, oberts a la llum del sol, sincers i amorosos, em va dir —i em va demostrar—, que es pot estimar a canvi de res. Que es pot voler a una persona sense que aquesta et done res al canvi, que s’estima perquè s’estima, i punt i prou. I ara sé que això és cert i vertader: a qui s’estima no se l’estima per conveniències ni per interessos: se l’estima i pare vostè la burra, amic! I aquesta dona encertada estima com ella diu: a pler, totalment, sense resquitis, sense cap altre interès que el d’estimar amb tota l’ànima, oberta a els vents i la maror, a les tempestes i als ciclons; no té por, no té previndres, no té ni tem conseqüències, no té preguntes ni disquisicions. Eixa estima no coneix interessos ni recompenses; no espera res al canvi: dóna i es dóna sense més, sense cap explicació, sense cap paraula, com la mà oberta d’una amiga.

Doncs bé, aqueixa classe d’estima jo l’he vista poques vegades, molt poques i jo, refiant-me de mi mateix, me n’adone que sóc quasi incapaç de donar-la: has d’arribar a extrems inèdits per comprovar si eres capaç o no de fer-ho… I sí, li done la raó a la meua amiga: tots i totes podem arribar a donar-la en un moment determinat com quan una nit de dissabte me n’aní a l’hospital de La Ribera a no sé quants centenars i escaig de quilòmetres per hora perquè darrere meu circulava una ambulància que transportava un dels éssers més estimats per mi.
Durant els pocs minuts que va durar el trajecte haguera donat tot el que fóra, TOT!, per evitar aqueixa situació i vaig resar… a la meua manera, això sí, però sé que vaig resar demanant a Qui fóra que allò que jo temia, no ocorreguera perquè qui patia no s’ho mereixia, perquè era massa jove, perquè no era just ni lògic. I tanmateix maleïa, maleïa com no mai he maleït: a allò no hi havia dret, allò, aquella persona no s’ho mereixia i crec que ni els seus germans ni els seus amics i les seues amigues, ni la seua família, s’ho mereixien. Quin déu més injust podia permetre això? Quin recontradimonis de déu podia extingir la vida d’una xiqueta de quinze anys? I tanmateix resava, demanava, pregava i em comprometia a ser jo d’una altra manera, de fer tot el possible i l’impossible per canviar, per canviar-me per ella. Jo i no ella havia de ser qui anara en aquella ambulància per llei de vida, simplement per estrica i justa llei de vida. Jo, per edat, per costums, perquè sóc dolent i no done allò que hauria de donar, jo, repetisc, havia de ser qui marxara i no la persona que viatjava a l’ambulància.
Miren vostès: he patit ja la falta dels meus pares als qui —i qui em coneix ho sap de debò—, estimava com els fills han d’estimar els seus pares, com l’estima aquesta que els he comentat abans, la de la meua amiga de pell de lliri blanc i d’ulls blaus com l’atzur: sense condicions, sense pervindres ni sense previndres, sense perquès… Crec que vaig fer per ells tot allò que devia, calia, sabia i podia… i no vaig fer més perquè no sé si es podia fer més. He patit la falta de dos amics meus a qui estimava com un amic —i sé que no vaig fer per ells tot el que hauria d’haver fet—, i la seua partida em va doldre a l’ànima amb un sentiment de culpa que no puc treure’m del damunt perquè una paraula, una visita, una partida de cartes fins la matinada, una passejada pels carrers del poble, o qualsevol altra acció sense importància, hauria tal vegada, alleugerit el seu traspàs… o no: qui pot saber-ho?
Altres persones benvolgudes han marxat dins l’ètica de l’edat, de la vellesa o d’una malaltia que, els déus o la microbiologia sabran perquè i com els ha tallat una línia de vida que hauria d’haver segut molt més llarga. Un inesperat succés, un accident de cotxe, un vessament cerebral sobtat, una infecció mal curada, un espasme broncopulmonar, un espasme de glotis, una reacció sobtada i al·lèrgica a un component d’un menjar, una malaurada mala sort de mala manera, una putada física o vés a saber què, se m’emportava quasi sense remei a una de les persones que més m’estime… I de sobte aparegueren uns professionals que actuaren no només com a professionals sinó com a àngels guardadors de l’ètica de la salvació i, amb les seues mans, la seua sapiència, la seua promptitud i el seu saber fer, a aqueixa persona me la salvaren… i a mi també.

Aquests articles de les “Cròniques del Passeig” solen anar mig entreverats de crítica social, d’humor, de mala bava, d’admiració, de cròniques que a uns els poden semblar encertades en alguns casos —i en altres no, és clar—, i de rebel·lia ferotge davant altres. Tot article d’opinió expressa això, l’opinió de qui l’escriu té sobre alguns temes d’actualitat local, comarcal, provincial, autonòmica i/o, i sobretot, personal però jo escric perquè em dóna la gana, puc, m’agrada, ningú em diu ni què, ni quan, ni de qui he d’escriure i fins ara mateix, estic molt satisfet d’aquesta sèrie d’articles però, de cop i volta, quan veus que la vida et passa pel costat com un llamp, ni cap article, ni cap altre problema ni econòmic ni personal, té cap importància, cap, cap ni una. Per això, en aquell mil·lisegon que triga el cervell en comprendre que sobte, per una malaurada combinació de circumstàncies, la vida et fot una sotragada de la qual mal pots eixir-te’n, comences a veure clares quines coses tenen importància vertadera i quines no.
Aqueixa setmana a l’hospital, durant les hores d’espera i d’incertesa, el cap no deixava de regirar-me. No estem preparats per a rebre un colp així, ni tan sols quan ho esperes i jo que em creia dur i fort, allunyat de problemes sentimentals, fora del corrent normal de la humanitat que busca i recerca la companyia d’un altre ser estimat, jo, deia, de sobte vaig comprovar que ens necessitem els uns als altres perquè tots sols, no som res de res, no valem ni una unça de pols del carrer.
Afortunadament, gràcies a la decisió i la intervenció rapidíssima d’una altra persona molt estimada per mi, la magnífica reacció dels metges tant d’Urgències com els del SAMU, i el no menys encertat treball dels professionals de la UVI de l’hospital, la persona a qui em referia al principi va eixir-se’n perfectament… i jo estic ací escrivint-los aquest article.
No sé si hi haurà hagut alguna intervenció divina —no sóc massa posat a creure-m’ho—, però, per què no? En eixos moments no penses només que en que Algú faça el que siga per salvar una vida preciosa i tant se val que sigues més o menys creient: t’encares a tot perquè ho donaries tot.

I així ens va, senyors i senyores. Quan creus que tens la teua vida encarrilada, que treballes per pagar uns estudis, una casa per viure, un futur ja quasi que no per a tu sinó per a eixes persones que tant t’estimes… de cop i volta la vida t’arrea un colp de puny en tots els morros i una puntada de peu enllà on més mal fa. I si no eres capaç de pensar-t’ho i de reaccionar, aleshores sí que és quan deixes de ser persona. I jo crec que sóc una bona persona, amb mancances com tots i totes, però essencialment una bona persona i aquesta llambregada de la vida m’ha fet repensar-me moltes coses, moltes.

I de moment, gràcies a Déu, als metges i a les infermeres i a la resistència d’una personeta de quinze anys, espere seguir escrivint molts més articles.

Vicent Ortega.