Per a començar

Encara hi ha personal que opina que el valencià no és una llengua «rica», que és una llengua més bé pobreta que, al costat del castellà, l'únic que pot fer és demanar alguna monedeta i menjar de les sobres que puga deixar. Esta secció va dirigida a ells.

També hi ha persones que, com si foren el burro Vitòria (ja sabeu, sense pena i sense glòria), això del valencià –diuen ells– els importa ben bé una figa. Si l'han de parlar o d'escriure, el parlen o l'escriuen, però si «toca» parlar en cristiano, més catòlics que el papa, són ells. Doncs bé, esta secció també és per eixes persones.

I més. Hi ha un altre sector de la societat que, alfabetitzada en valencià i que sol utilitzar la nostra llengua en tots els llocs, considera, per qüestions ultramuntanes de les quals l'escola n'és deutora, que els valencians «no parlem bé», i contraposen el nostre parlar a la llengua «pura» que s'escolta a Barcelona i les rodalies. Tot el que vinga d'allà seria «correcte», i el que diem ací seria «incorrecte». Esta secció també és per a ells.

En definitiva, este apartat que hui comence del periòdic va per a tots aquells que no volen gens al valencià, per a aquells meninfots que potser el vulguen una miqueta, i per a aquells que, volent al valencià moltíssim, patixen d'un cert complex d'inferioritat. I també, valga la gràcia, per a aquells que em llisquen, que espere que sigueu molts i bons per una qüestió primordial: perquè necessitaré de la vostra ajuda per a anar fent este racó. Ara vos ho explicaré.

Abans, però, explicitaré les meues intencions. En Llenguades –i encara que el títol suggerisca que parlaré d'espardenyades–, raonaré com de «ric», útil i correcte és el valencià que parlem en les nostres cases, el que ens ensenyen els nostres iaios i pares i el que parlem, de moment una majoria, d'alcudiencs. Per a este fi intentaré explicar algunes de les paraules o expressions que col·loquialment diem a l'Alcúdia i a la terra de Bernat i, de tant en tant, miraré de rebatre algunes mirades de biaix que hi ha sobre el nostre llenguatge. I tot açò amb una intenció clara: que ameu al valencià com es vol a una mare o a un pare.

Ara bé, necessitaré de la vostra ajuda per a dur a terme este propòsit. Necessitaré que pareu l'orella i escolteu com parla la vostra mare, el vostre iaio, el vostre veí, el dependent del supermercat, etc., i que em conteu l'expressió que sempre heu sentit i no heu sabut d'on ve, o la paraula que els vostres iaios diuen amb tanta normalitat i que la joventut d'ara no diem, o que hem substituït per castellanismes que sonen a espardenyada touera. És una llàstima que expressions del nostre entorn més pròxim es perden a mesura que vaja faltant la gent que les utilitzava, allò que he sentit als meus amics dir: «les paraules que diuen els majors».

D'esta manera, pose a la vostra disposició una adreça de correu electrònic: llenguades@yahoo.com perquè me les envieu. No tingueu tampoc cap de mirament de parar-me pel carrer i comentar-me-les, encara que em conegueu només de vista; jo promet no fer cara d'esglai.

I parlant d'esglais comencem. Encara és molt viva l'expressió Sol esglaiat. Els majors del nostre poble l'usen quan, en un dia ennuvolat, el Sol no lluïx amb l'esplendor que li pertoca, o també l'apliquen al Sol que apareix entre tronada i tronada, és a dir, al Sol que està mig amagat, com si l'hagueren esglaiat. Gràcies a esta metàfora, l'adjectiu esglai s'ha conservat viu al nostre poble i en bona part de la zona valencanoparlant. I heus ací que teniu una paraula ben valenciana per a substituir el castellanisme asustat, i el nom susto que diem col·loquialment tots els alcudiencs, majors i menudets. En valencià, susto és esglai, i asustat és esglaiat.

Espere les vostres col·laboracions. I, sobretot, que llegiu a gust esta secció i que vos siga de profit. Fins al mes que ve.

Joan M. Furió Vayà